David Collell i Orrit

La política tecnocràtica de grans esdeveniments, basada en l’especulació urbanística i la precarietat laboral, ha contribuït de forma notable a la crisi actual. L’Expo 2008 es va tancar amb un deute superior als 500 M d’euros. El que està clar és que els grans esdeveniments mouen molt diner, sobretot públic, i que enriqueixen uns quants espavilats. Mentre que la taxa d’atur, gairebé inigualable a Europa, segueix igual a pesar d’aquestes iniciatives. A pesar que el Fòrum 2004 va resultar un fracàs econòmic, ara, la candidatura barcelonina per acollir els jocs olímpics d’hivern, una cortina de fum per dissimular la crisi, reactivarà la bombolla immobiliària que tants desastres ha causat al conjunt del Pirineu i a l’economia. Les reticències d’ICV, els socis d’Hereu a l’alcaldia, a assumir uns jocs hivernals des d’una capital mediterrània, es basen en el fet que la ciutadania té altres prioritats. Malgrat això, inicialment, el seu cap de files, Ricard Gomà, va acompanyar l’alcalde Hereu quan va anunciar la candidatura. La Seu d’Urgell és una de les aspirants a esdevenir seu de les competicions. El Segre encara baixa pràcticament sec aigües avall del canal olímpic inaugurat el 1992. Per la seva part, el síndic d’Aran, Francesc Boya, també ha manifestat la voluntat de formar part de la candidatura. Ipcena creu que l’olimpíada comportarà la construcció d’infraestructures i noves urbanitzacions que suposarien nous impactes ambientals per a un entorn muntanyenc prou castigat. Molt més sensata resulta la proposta de la Plataforma en Defensa de las Muntanyes d’Aragó de crear el primer espai protegit transfronterer d’Europa: el Parc Internacional dels Pirineus. Aquesta sí que és una aposta de futur sostenible i basada en el potencial econòmic que representa una marca de qualitat. Possiblement, es tracta del darrer obstacle contra la infinita cobdícia que assetja el nostre principal patrimoni natural: els Pirineus.