David Colell i Orrit

Aquesta tàctica militar, consistent a destruir qualsevol cosa útil a l’enemic, és la que aplica la Generalitat respecte a la gestió del patrimoni mediambiental. A Ponent, l’estem patint en tot el procés lamentable de concreció de les ZEPA dins l’àrea afectada pel Segarra-Garrigues. Primer, la desiganció dels espais per protegir el patrimoni identitari i ancestral del nostre país no ha estat fruit de l’amor per la natura dels governants, sinó d’un deure exigit per la Unió Europea. Així hem d’entendre que ser europeus no comporta només el dret a rebre quantioses subvencions, que sovint es malversen; també implica complir obligacions com la de preservar el medi ambient, un deure recollit en cartes magnes i que ha sobreviscut a les humiliants retallades estatàries. Segon, el procés participatiu endegat per les administracions per definir plans de gestió de les ZEPA, una altra obligació europea, ha esdevingut un atzucac. Cap sector implicat n’està satisfet. I, sobretot, no s’han complert els compromisos polítics que instaven a crear el parc natural dels secans, el del Montsec, i a desmantellar l’ignominiós aeròdrom d’Alfés. Per bé que el més greu de tot plegat és que s’hagi permès l’extinció d’espècies de primer nivell com l’alosa becuda i que la trenca i la terrerola vagin pel mateix camí. Per desgràcia, els que poden rellevar el Tripartit, CiU, aposten més radicalment encara per la política de terra cremada, ja que afirmen que les ZEPA no comporten una protecció del medi a perpetuïtat; així que, tan bon punt perdin els valors que els van atorgar la designació especial, quedaran a mercè dels espoliadors. Caldria que la classe política fos coherent i que no s’omplís la boca amb discursos que apel·len a la sostenibilitat.