3
prats_montans
Ampliar imatge
Format : 3x2m
Títol : El canvi geològic al llarg del
temps
Subtítol : El substrat de la diversitat
Text: Les comarques de Lleida s'integren en dues grans
unitats geològiques: els Pirineus i la conca
de l'Ebre. Els Pirineus són una serralada de
plegament formada entre finals de l'era Secundària
i mitjans del període Terciari (entre 85 i 16
milions d'anys enrere), com a resultat de la col·lisió
entre la microplaca Ibèrica i la placa Europea.
El relleu dels Pirineus és degut a l'empilament
de mantells de corriment, grans masses rocoses com els
marbres, els granits, les calcàries i les pissarres,
algunes d'aquestes desplaçades vers el sud (la
Pallaresa, l'Orri, les Nogueres, Cadí, Bóixols,
Montsec, Pedraforca, serres marginals,etc.). La conca
de l'Ebre és una cubeta sedimentària terciària
que es va començar a reblir fa uns 40 milions
d'anys amb els materials procedents de l'erosió
dels joves Pirineus i de la serralada iberocatalana,
mitjançant torrents i rius que desembocaven en
extensos pantans centrals.
Als Pirineus lleidatans hi són representades
gairebé totes les roques del registre geològic,
des del començament de l'era Primària
i, pot ser, més antigues. Així, hi trobem
des de roques datades en uns 580 milions d'anys, com
les pissarres, fins als conglomerats oligocens, formats
de l'erosió torrencial de les primeres elevacions
muntanyoses, que "només" tenen una
vintena de milions d'anys. Entre mig, tenim una gran
varietat de roques roges, com les argiles de la conca
de Tremp, dipositades per rius on anaven a abeurar els
dinosaures fa una setantena de milions d'anys; però,
sobretot espadats de roques calcàries i sorrenques,
plenes de fòssils marins (alveolines, ostres,
coralls, eriçons, peixos, etc.), testimoni del
fet que gran part de la nostra història geològica
ha estat submarina i costanera. Per contra, a la conca
de l'Ebre totes les roques superficials són continentals,
amb unes desenes de milions d'anys d'antiguitat.
A totes dues unitats geològiques hi són
ben representats els sediments que l'ésser humà
ha pogut veure com se formaven: morenes glacials, dipòsits
de piemont i fons de vall, terrasses fluvials, etc.,
materials bàsics a la gran majoria d'espais naturals.
penya-segats_JV
Ampliar imatge
Imatges:
Figura 1 Unitats estructurals dels Pirineus
Figura 2 Tall dels Pirineus centrals (adaptat de Història
natural dels Països Catalans, Geologia II. J.A.
Muñoz, X. Berástegui, M. Losantos)
Figura 3 Mapa geològic de Lleida (adaptat de
Història natural dels Països Catalans, Geologia
II. P. Santanach, J. Guimerà, M. Gené)
Figura 3 Mapa geològic de Lleida (adaptat de
Mapa geològic de Catalunya 1:250.000. M. Losantos,
E. Aragonès, X, Berástegui, J. Palau,
C. Puigdefàbregas i M. Soler
Figura 4 Els espais naturals agrupats segons l'edat
de les roques del seu substrat (adaptat de Meravelles
geològiques del Pallars Sobirà. 10 itineraris
geoturístics per gaudir de la natura aprenent.
L. Ardèvol, J. Farran, J. Garcia-Senz, E. Maestro,
E. Vicens)
4
Timoneda-florida_JV
Ampliar imatge
Format: 3 plafons de 2x2m
Títol: Els ambients agroforestals
Subtítol: Els ambients agroforestals
Text: Tradicionalment, s'ha associat els espais naturals
a zones d'accés difícil, d'aïllament
respecte al món urbà o a llocs de gran
espectacularitat paisatgística. No sempre és
així, si ens fixem en el territori de la terra
baixa o, per extensió, a la Depressió
Central Catalana trobem una extraordinària representació
d'espais i hàbitats que acullen una gran biodiversitat.
El món rural s'ha caracteritzat per conviure
al llarg de segles en bona harmonia amb el medi. De
fet, la majoria del territori i dels espais són
el resultat de l'activitat i la intervenció humana
com, per exemple, els camps de conreu que són
fruit de la transformació d'antigues zones forestals
o espais amb vegetació espontània.
La topografia relativament planera en alguns punts ho
ha facilitat. Actualment, les zones forestals corresponen
a les de major dificultat d'accés o de pendents
forts.
Els espais agroforestals, com els del sud de la Depressió
Central Catalana, es caracteritzen per oferir un mosaic
molt interessant entre conreus, principalment de cereal
de secà, amb comunitats forestals com els carrascars
i les rouredes de fulla petita.
Alguns d'aquests espais estan molt ben representats
als primers contraforts de les serres prelitorals com
la serra de la Llena, la serra del Tallat i el sector
alt de la vall del Corb. En conjunt, aquests ambients
acullen tant espècies pròpies de zones
forestals, com l'astor, juntament amb d'altres que aprofiten
les zones obertes per a la caça, com l'àliga
cuabarrada.
5
formatgeria
Ampliar imatge
Format: 3 plafons de 2x2m
Títol: Els secans: patrimoni natural
Text: Les terres eixutes o de secà es caracteritzen
per unes condicions extremes de manca d'aigua amb mitjanes
inferiors als 400 l/any. A les comarques de Lleida trobem
dos grans tipus de secans: els de la zona propera a
la Franja com la timoneda d'Alfès, amb moltes
similituds a les estepes del nord d'Àfrica, o
els secans situats a les Garrigues, l'Urgell, la Noguera
i la Segarra, que es caracteritzen per les importants
extensions cerealístiques de secà, com
la serra de Bellunt-Almenara o els secans de l'Urgell.
L'agricultura tradicional ha permés el manteniment
d'aquests espais. Els secans són dipositaris
d'una extraordinària biodiversitat, tant d'espècies
de flora com de fauna adaptades a aquestes condicions
extremes. Així, hi trobem comunitats característiques
com les timonedes, els espartars, els erms estèpics,
les brolles i els conreus de secà tradicionals
com l'oliver, l'ametller i l'ordi.
Tots són refugi i hàbitat per a nombroses
espècies que tenen la seva única possibilitat
d'existir en aquests ambients. És per això,
que les principals espècies de fauna amenaçades
del país les trobem presents en aquests espais,
com, per exemple, la xurra, la ganga, l'esparver cendrós,
l'alosa becuda, la trenca, etc.
L'arquitectura rural tradicional, present als secans,
com els marges de pedra seca i les cabanes de volta,
a banda de l'interès paisatgístic i històric
són elements que ofereixen lloc de refugi per
a moltes espècies de vertebrats i invertebrats,
com algunes espècies singulars de papallones,
llagostos i taràntules.
6
Avetoses_pl10-(1)
Ampliar imatge
Format: 3 plafons de 2x2m
Títol: Les zones humides
Text: La presència d'aigua és determinant
per a moltes espècies, tot i això aquesta
es pot manifestar de diverses maneres: cursos fluvials
amb boscos de ribera i zones d'aiguabarreig, estanys
i basses per a l'ús agrícola amb importants
canyissars, etc. En general, aquests ambients aigualosos
habituals permeten observar moltes espècies lligades
estrictament a la qualitat d'aquestes zones humides.
Són ambients amb molta productivitat biològica
i, per tant, amb capacitat d'acollir un nombre per m2
molt elevat tant d'espècies com d'individus.
D'altra banda, els rius són una mostra evident
dels anomenats corredors biològics. És
a dir, espais i zones que garanteixen la connexió
biològica entre espècies i poblacions
situades al llarg del territori. La barreja genètica
i la capacitat de dispersió de les espècies
en garanteix la supervivència.
Malgrat tot, tradicionalment, les zones humides han
estat maltractades, sigui per dessecar-les i convertir
les seves terres en camps de conreu, com el recent recuperat
estany d'Ivars i Vila-sana o per la contaminació
de les seves aigües i la destrucció i alteració
de la ribera.
Els ocells aquàtics troben en aquestes zones,
relativament petites en relació al conjunt del
territori, l'única oportunitat per a sobreviure.
Així, podem veure com acostumen a passar d'un
espai a l'altre per a la recerca d'aliments, com a dispersió
de les seves poblacions o efectuant les rutes migratòries:
la gran diversitat d'ànecs, d'ardeids i de límicoles
en són un bon exemple.
7
tunel-cellers
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Títol: Els Prepirineus
Subtítol: PREPIRNEUS EXTERIORS
Text: Aquest sector s'aixeca des del límit nord
de la depressió central i s'estén al llarg
d'uns 50 quilòmetres. Les serres més representatives
són el Mont roig, la serra Carbonera, la Tragó,
St. Mamet i la serra del Montsec, com a punt culminal
amb els seus 45 quilòmetres de cingleres a la
vessant sud. Els prepirineus exteriors consitueixen
la primera barrera biogeogràfica a la dispersió
de moltes espècies, a causa dels forts canvis
fisicoambientals, especialment, l'alçada i l'orientació
dels vessants.
Aquestes serralades oscil·len entre els 500 i
gairebé els 1.700 m d'alçada i ofereixen
uns contrastos força singulars d'espècies
de flora i fauna. Mentre que a les zones d'orientació
solana (sud) predominen les comunitats de vegetació
de caràcter mediterrani, com els alzinars de
carrasca i les brolles.
gaig-blau_FF
Ampliar imatge
Als vessants d'orientació obaga (nord), la vegetació
es fa més frondosa i s'hi troben les comunitats
caducifòlies de caràcter centreeuropeu,
com les rouredes. Una de les característiques
més destacades d'aquestes serres és la
presència d'extenses àrees de penya-segats,
on viuen un nombre important de rapinyaires i comunitats
d'espècies de flora adaptades a les condicions
extremes de les cingleres.
Els seus paisatges més sorprenents els conformen
els congostos, que ofereixen els passos estrets, excavats
constantment pels rius importants que descendeixen del
Pirineu. Sovint aquests congostos han estat aprofitats
per a la construcció d'embassaments, que han
alterat les condicions naturals d'aquests cursos fluvials.
8
Mussol-pirinenc_JB
Format: 2x2m
Subtítol: Prepirineus centrals
Text: La conca de Tremp, anomenada també depressió
central prepirinenca, és l'àrea que separa
els prepirineus exteriors de l'inici dels prepirineus
interiors. Formen part d'aquest conjunt de serres la
de Boumort i Càrreu, la serra de St. Gervàs,
Bóixols, etc. Aquestes es caracteritzen per rebre
una major influència del massís pirinenc,
la seva alçada oscil·la entre els 700
i els 2.000 m.
Els prepirineus interiors constitueixen també
una barrera biogeogràfica de gran importància,
ja que moltes de les espècies mediterrànies
tenen el seu límit nord de distribució
a la vessant sud com els carrascars, les garrigues i
les brolles de romer. Mentre que, a la vessant nord
d'aquestes, trobem el límit de distribució
de moltes comunitats pirinenques com, per exemple, els
boscos montants de caducifolis i les pinedes de pi roig
i pi negre.
La fauna també es troba influenciada per aquests
contrastos i coincideixen espècies de caràcter
pirinenc com la gralla de bec vermell, la perdiu xerra
i el lliró gris amb alguna de caràcter
més mediterrani com, per exemple, la xixella
i la fagina. Històricament, l'explotació
dels boscos ha estat més intensa i, en el sector
agrari, els farratges tenen un paper més important.
Aquestes serres esdevenen la barrera per als conreus
més mediterranis com l'olivera.
9
Cabirol_JB
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Subtítol: Prepirineus centrals
Text: Entre els rius Segre i Cardener s'aixeca un extens
territori muntanyenc anomenat prepirineu central. Les
principals serres són el Port del Comte, l'Alzina-Alinyà,
la serra del Verd, Busa i Bastets i la serra del Cadí.
Aquestes serres tenen una entitat pròpia al marge
dels prepirineus interiors i exteriors. L'alçada
oscil·la entre els 800 i 2.500 metres i es caracteritzen
pel seu caràcter humit, ja que estant al centre
del país, la qual cosa permet rebre la influència
dels vents humits del mediterrani.
La presència ambundant d'aigua fa que domini
la vegetació tendra de fulla caduca, per tant
les plantes poden passar el període advers sense
activitat vegetativa. Aquest conjunt de factors han
afavorit una important producció forestal, que
ha fet que, malgrat les comunitats potencials serien
les rouredes, històricament hagin estat substituïdes
per pinedes de pinassa i pi roig. Tanmateix, també
trobem algunes comunitats exigents hídricament
com les avetoses i les fagedes.
La fauna es caracteritza principalment per les espècies
de caràcter forestal com el picots garser gros
i mamífers com l'esquirol, i cèrvids com
el cabirol i la daina. La ramaderia es basa sobretot
en l'aprofitament de pastures.
10
Gat-fer_JB
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Títol: Els Pirineus. Les muntanyes que toquen
el cel
Subtítol: Pirinues atlàntics: l'altre
costat dels Pirineus
Text: El Pirineu atlàntic es troba ben representat
únicament a la Val d'Aran pel fet de ser l'única
zona que es troba clarament en el vessant atlàntic.
Es caracteritza per un clima força humit amb
una pluviometria que pot superar els 1.000 litres/m2
per any. Cal tenir en compte, però, que al llarg
de l'any bona part d'aquesta pluviositat es presenta
en forma de neu, que esdevé permanent fins ben
entrada la primavera. Aquest fet ha condicionat el seu
paisatge vegetal, ja que ha fet que siguin abundants
les comunitats de fagedes i avetoses.
Espais naturals com l'Artiga de Lin i les Montanhes
de Les e Bossòst en són bons representants.
La fauna també es caracteritza per ser de costums
forestals amb espècies com el picot negre, el
pica-soques blau o el mític ós bru. També
espècies pròpies d'aquest àmbit
atlàntic com el cavilat, un peix exclusiu d'ambients
atlàntics.
casarural-aiguadorajpg
Ampliar imatge
L'economia es basa principalment en el sector turístic,
tot i això, fins fa pocs anys, la ramaderia havia
tingut una importància cabdal a l'economia d'aquesta
vall occitana. La qual cosa és molt evident per
la gran quantitat de prats de dall i muntanya presents,
així com per les races autòcnoes de bestiar
com la singular ovella aranesa.
El manteniment d'aquests prats de dall requereix que
perduri l'activitat ramadera que, ara per ara, es troba
en clar retrocés.
11
neret_JV
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Títol: Els Pirineus. Les muntanyes que toquen
el cel
Subtítol: El Pirineu central: les altes nogueres
Text: En aquest sector del Pirineu trobem els relleus
més accidentants, amb cims encrestats que superen
els 3.000 metres i profundes valls com la vall Ferrera,
la vall de Cardòs, les valls d'Àneu i
la de Barravés, totes situades a l'extrem nord.
Mentre que, a l'extrem sud, on l'alçada es redueix,
així com l'accidentalitat del territori, trobem
serres com les del Pic de l'Orri, Llesuï, la vall
Fosca i Filià. Les temperatures i precipitacions
en aquestes àrees varia al llarg d'aquest extens
territori, i creen importants microclimes, en funció
d'alçades i orientacions; però la mitjana
de pluviositat oscil·la entre els 800 i 1.000
litres/m2.
La vegetació es distribueix seguint la variació
de pluges. Mentre que, al nord, es troben espècies
de requeriment hídric major com les avetoses,
on s'hi troba la de la Mata de València, com
a major avetosa dels Pirineus, així com extenses
zones de boscos caducifolis montans. Al sud, predominen
les pinedes de pi roig i pi negre.
En aquest sector d'alta muntanya, el Parc Nacional d'Aigüestortes
i Estany de St. Maurici és per excel·lencia
un dels espais de més valor ecològic i
paisatgístic dels Pirineus.
gerd_JV
Ampliar imatge
Destaca per la riquesa biològica d'espècies
d'alta muntanya, com les interessants orquídies,
la perdiu blanca i també pel nombre d'estanys
glacials, molleres i roquissars coberts durant bona
part de l'any per la neu.
Tot i que el turisme ha desplaçat força
el sector primari, encara es dóna una població
important que viu de la ramaderia i dels conreus de
farratges, les quals han mantingut les comunitats pròpies
de prats de dall.
12
turisme-rural-kayak
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Títol: Els Pirineus. Les muntanyes que toquen
el cel
Subtítol: Pirineus orientals: amb el relleu més
suau
Text: Al nord del riu Segre, al seu curs alt, trobem
el massís pirinenc oriental, constituït
per serres com la Tossa Plana-Puigpedrós, Lles,
etc., que constitueixen un pirineu de relleus suaus,
especialment, als sector propers al riu Segre i de menys
altitud en general. Les alçades màximes
oscil·len etre els 2.500 i 2.800 metres. La seva
situació geogràfica fa que tinguin un
cert grau de continentalitat amb una pluviometria mitjana
entre 750 i 850 litres/m2 i any.
En el seu paisatge vegetal dominen les pinedes montanes
de pi roig i subalpines de pi negre. A la solana i sobre
substrat silici, allí on les pinedes han estat
aclarides, s'hi fan els matollars de bàlec.
La fauna present és l'adaptada als ambients forestals
com els picots i el gall fer, juntament, amb la dels
ambients alpins com la marmota, l'isard, la perdiu blanca
i l'escàs corriol pitroig, únic limícola
que trobem als prats alpins. El turisme és, actualment,
el principal recurs econòmic d'aquest territori;
tot i que, encara, resta un sector dedicat a la ramaderia
i l'aprofitament forestal.
13
Liró-gris_JB
Ampliar imatge
Format: 3x2m
Títol : Tots els espais naturals
Subtítol : DES DEL NORDÀFRICA FINS A LA
TUNDRA ÀRTICA
Text : Les comarques de Lleida acullen una extraordinària
diversitat de sistemes naturals i paisatges. De fet
hi trobem representats tots els ambients presents a
Catalunya, excepte els litorals. Entre altres podem
passar dels espais de caràcter estèpic
del Baix Segrià, similars als presents al nord
d'Àfrica, fins als prats alpins i neus perpètues
dels cims més alts del Pirineu, assimilables
a la tundra àrtica.
D'altra banda, les activitats humanes al llarg de la
història han modelat i transformat part d'aquests
espais, sovint degradant-los però també
en molts casos aportant diversitat o creant mosaic a
través de les activitats tradicionals (ramaderia
i agricultura).
Merla-roquera_JB Un treball d'inventari i recopilació
ha permés identificar fins a 74 espais naturals
diferents a les comarques de Lleida. Òbviament,
no es tracta de l'únic llistat possible, d'altra
banda s'assumeix que els límits en els sistemes
naturals sovint són transicions, però
sí que permet mostrar la diversitat present.
D'altra banda, aquesta identificació no té
perquè sempre ajustar-se a figures de protecció
o gestió establertes per les diferents administracions
(Xarxa Natura 2000, PEIN, Parcs Naturals, etc.). IPCENA
ha identificat i establert límits que van més
enllà d'aquestes figures de protecció
per tal de cobrir el necessari àmbit de l'espai
en funció dels sistemes naturals presents i la
qualitat dels seus hàbitats. Com per exemple
Filià a la vall Fosca i la serra del Tallat i
Vilobí, que es considera que per la seva vàlua
ecològica mai haurien haver estat exclosos de
conservació.
Malauradament, en aquests casos com en d'altres, han
prevalgut criteris d'interès econòmic
per sobre de l'aprofitament sostenible dels seus recursos.
Altrament, aquesta identificació d'espais ha
tingut en compte la necessària connexió
biològica entre els espais atès que és
un element bàsic per la potenciació i
manteniment de la biodiversitat.
15
Impacte-AVE
Ampliar imatge
Format: 2x2m
Títol: La prevenció dels impactes als
espais naturals
Text: Qualsevol obra, la construcció d'una infraestructura,
l'ampliació de zones urbanes i l'explotació
de determinats recursos naturals comporta un impacte
sobre el territori, generalment, de tipus negatiu. L'aplicació
de mesures correctores o compensatòries ajuda
a minimitzar-lo, tanmateix la prevenció d'aquests
impactes és l'instrument imprescindible per tal
de preservar els valors naturals i paisatgístics.
Els principals impactes que es donen als espais naturals
són: construcció i pas d'infraestructures,
urbanització, contaminació d'aigües,
abocaments incontrolats de residus, incendis forestals,
despoblament rural que comporta abandonament de l'agricultura
i ramaderia, roturacions i concentracions parcel·làries
intensives, construcció de pistes d'esquí
i centrals eòliques, captacions d'aigua abusives,
introducció d'espècies de flora i fauna
al·lòctones, circulació motoritzada
fora dels camins i les pistes, etc.
En molts casos aquests impactes són previsibles
i es poden evitar amb una adequada ordenació
i amb l'aplicació de mesures correctores i alternatives.
Els espais naturals, generalment, no implica que siguin
llocs on no s'hi puguin desenvolupar activitats econòmiques.
Per exemple, els parcs naturals són espais on
cal garantir la protecció dels valors naturals,
que poden ser extraordinaris, juntament amb les activitats
econòmiques presents. El que és necessari
és preveure aquests impactes i adoptar les millors
alternatives que garanteixin la preservació dels
valors naturals i paisatgístics.
|
