L’any 1990, a Balaguer, un grup d’ecologistes decideix aglutinar els col·lectius sensibilitzats en la preservació de l’entorn dispersos per les comarques de Lleida a fi d’enfortir la tasca de defensa i d’educació mediambientals. A partir d’aquest compromís es crea la "Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’Entorn Natural", és a dir, IPCENA.

Etapa I de la història d’IPCENA (1990-1995): de la seu de Balaguer a la de Lleida.

1990-1992: Els primers passos
Sota la presidència de Rossend Reñé i amb la secretaria general en mans d’en Joan Vàzquez la nova entitat va començar a fer front als especuladors del medi i a la deixadesa de l’Administració, que amb la seva negligència o incompetència feien perillar el ja amenaçat equilibri ecològic. Amb un tarannà sorprenentment reivindicatiu per a les condescendents terres lleidatanes i amb una coherència insubornable, fruit de la passió per la feina ben feta, IPCENA es revelava com una rara avis en el marc social d’aquest país. La seva aparició ha estat com una autèntica revolució que ha desvetllat consciències que estaven afectades per una indiferència mortífera. Recorda que no podem deixar la democràcia en mans d’uns polítics al servei de l’elit econòmica.

Els primers treballs van adreçar-se a la defensa dels espais naturals de Ponent complementats per la sensibilització ambiental per mitjà de l’organització de recorreguts naturalistes que donessin a conèixer aquests espais per tal de fer-los estimar. La roureda de Cornudella de l’Alta Ribagorça, les àrees estèpiques de Mas de Melons o d’Alfés, la Ribera Salada del Solsonès, la Figuera i el Pla d’Os, varen ser dels primers.
A més també caldria destacar els cursets sobre ocells, bolets i vegetació de muntanya. En aquest camp cal assenyalar la tasca de la biòloga de l’entitat, la Marta Donaire. Els inicis foren modestos però ferms, anaven convencent als que pensaven que la natura demanava accions decidides.

La manca de protecció efectiva d’espais d’interès natural, com el Montsec, Collegats, Boumort; els perjudicis de les minicentrals elèctriques dels cursos del Noguera-Pallaresa o del Segre, la construcció d’infraestructures faraòniques mal executades , com la variant d’Erill, l’activitat d’empreses o entitats destructores del medi (Impacsa, Baquèira-Beret, Aericlub d’Alfés, Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, MOPU).

1993 - Amb peu ferm, malgrat els entrebancs.

En Pere Aiguadé, segon president d’IPCENA, ja valorava la tasca de l’entitat com una de les més fructíferes en el context de les associacions de defensa dels interessos socials que existeixen en el nostre territori. Afegia que amb l’actuació de l’entitat es cobria un espai que quedaria buit amb les greus conseqüències que comportaria per al patrimoni natural. També accentuava la qualitat dels recursos humans per la convicció en els seus principis i per l’eficàcia del seu servei altruista. Però demanava l’increment de la base social fins al miler de socis, objectiu que encara estem en camí d’assolir-lo.

IPCENA fou nomenada membre del Patronat del Parc Nacional d’Aigüestortes, fet insòlit i excepcional en el si de la col·laboració amb els organismes públics, amb els quals la relació ha estat gairebé sempre nefasta, perquè no han aconseguit fer-nos entrar en el sac del mercantilisme. Aquesta estratègia, que han aplicat amb èxit amb altres associacions ecologistes del país, no ha funcionat amb nosaltres.

Sense anar més lluny l’Ajuntament de Lleida no comptava amb IPCENA per a l’assessorament en matèries de medi ambient, fins i tot ens boicoteja les iniciatives que beneficien la ciutat. No segueix l’exemple de Molins de Rei, on han confiat les campanyes de gestió de residus a l’associació CEPA. La Mitjana, la canalització del Segre, la recollida selectiva de residus, la massificació urbana i les activitats de conscienciació són els aspectes denunciats que atenyen a l’Administració local.

1994 - El restaurant flotant de Camarasa i altres desgavells sobre el territori.

L’any 1994 s’acomiadava amb un fet que en qualsevol país, més o menys normal, hagués aixecat molta polseguera i que aquí entra dins el funcionament habitual d’aquesta pseudodemocràcia. Sols podria comparar-se amb les negligències urbanístiques realitzades al llarg de la costa catalana als anys 60. Trenta anys després s’autoritzava la construcció d’un restaurant a Camarasa a peu del Segre, dins un PEIN. Sortosament, enguany, la Justícia ens ha donat la raó i han declarat l’obra il·legal.

També, durant el curs 1993-94, es va desenvolupar una campanya d’educació ambiental adreçada als centres d’ensenyament sota el lema “Consumeix amb seny”. Així queda palès que la preocupació per la forma de gestionar els residus es va anticipar a la majoria d’iniciatives públiques. Però el que han estat les col·laboracions internacionals de l’entitat se concentren en el 1994. Citem la relació amb el CIAP (Consell Internacional per a la Protecció dels Pirineus) arran de l’oposició al túnel de Salau i el conveni de cooperació per un futur sostenible del patrimoni del llac Baikal a la República Autònoma de Buriàtia (ex-URSS).

La llista de calamitats ambientals tolerades per l’Administració catalana està encapçalada pels incendis forestals que devastaren el Bages. És realment increïble que el mateix conseller d’aleshores, el mateix que el 1998 deixà cremar el Solsonès, encara continuï al capdavant de la prevenció d’aquestes catàstrofes. IPCENA ha ocupat el temps dels mitjans de comunicació, ha interposat denúncies als tribunals, ha recolzat les iniciatives de protesta de la ciutadania i malgrat tot, els culpables segueixen gaudint d’uns càrrecs que sols reporten avantatges lucratius particulars.

Ara bé, no tot eren pèssimes notícies, almenys aquell any es va inaugurar la seu actual de l’associació. De Balaguer ens vam traslladar a Lleida, on vam adquirir amb els recursos propis un local força ampli, i paradoxalment ens convertíem en veïns –no desitjats?- de la Delegació de Medi Ambient. Val a dir que l’any vinent a la fi passarà a ser propietat d’IPCENA.

1995 - Estratègia de govern: recolzem Baqueira-Beret i enfonsem els PEIN.

El 1995, començava amb la crisi d’identitat de la major entitat ecologista del país: DEPANA. La nostra entitat va formar part de la lliga que liderava l’associació barcelonina; però a causa de problemes com la manca la dependència financera amb l’Administració, que coartava la contundència de les accions de defensa, IPCENA, entre d’altres, se’n va desentendre. Encara avui dia seguim demanant un debat ampli i sense coaccions sobre la unitat de l’ecologisme.

L’Autopista Elèctrica per dissort va veure la llum, mai millor dit! I la reacció no es va fer esperar: IPCENA va ser cofundadora de la Plataforma que s’hi oposaria. Com s’entén que ja en el segle XXI, després d’accidents tan greus com el de Xernòbil, encara s’aposti per l’energia nuclear? I que es vulgui endossar aquesta energia al Tercer Món, ja és de psicòpates. Recordeu que la línia Cazaril-Terol empalma la nuclear francesa amb el Marroc, per tal de muntar centrals nuclears en aquell país.

Durant els noranta i, pel que sembla, al llarg del nou segle Baqueira-Beret, amb els ajuntaments, alts càrrecs polítics i empresaris en nòmina, creix com la mala herba, sense cap aturador. La seva ambició insaciable no coneix límits ni ambientals ni morals. Només dir que la reivindicació d’uns Pirineus sostenibles continua i que necessita del vostre suport perquè als qui manen sols els interessa que nevi el suficient per poder anar a fer el fantasma per les pistes i rebre els serveis mal pagats dels muntanyencs.

La Plataforma Pro-Desdoblament de l’Autovia Cervera-Igualada va iniciar llavors la seua lluita per les infraestructures racionals, que respecten la fesomia del país i la identitat de les persones. No aconseguiria que l’alternativa proposada fos reconeguda fins que els tribunals desestimaren l’opció nord que defensaven les Administracions, la qual hagués partit la vall del Sió.

Un altre exemple d’estafa a la ciutadania per part dels dirigents polítics va ser el rebuig de la iniciativa legislativa popular presentada al Parlament de Catalunya, que recollia més de 65.000 signatures en contra de la incineració dels residus. Aquesta petició, presentada per la Plataforma Cívica per a la Reducció dels Residus, va ser ignorada pels parlamentaris. Com sempre els interessos lucratius estarien al darrere de la seua decisió.

Ja feia dos anys de la creació dels PEIN; i tant en aquest període com avui dia s’hi duen a terme actuacions que no tenen res a veure amb la protecció de l’entorn. A Ponent, aquests espais d’interès natural s’han degradat en un 40 % i un 35 % es troben amenaçats. I l’Administració encara té la indecència d’afirmar que han protegit el 20 % del territori. Però, el conflicte estrella d’aquell any, que es convertiria en l’estendard de la defensa mediambiental d’IPCENA, seria el pla d’explotació aeronàutica de la plana estèpica d’Alfés. L’acte de protesta in situ, totalment pacífic i testimonial, fou denunciat pel Reial Aeroclub com si es tractés d’un atemptat terrorista. Miraculosament, la declaració d’un agent de la Guàrdia Civil va impedir que alguns membres d’IPCENA fossin empresonats. Amb posterioritat es va organitzar una manifestació multitudinària, que aplegà unes 500 persones, de les 16.000 que varen signar el manifest de defensa de la timoneda. En la “bassa d’oli” d’indiferència i passivitat que és Lleida ciutat, com a bon castell feudal, que un acte reivindicatiu aconsegueixi mobilitzar un nombre prou significatiu de la ciutadania resulta extraordinari i dóna força ànims per continuar amb la nostra tasca.